Octa.Beta v.0.3

Jugar amb la ment, pensar que el personatge d’un videojoc es mogui, que salti, que corri i que aquest ho faci immediatament a la pantalla. No es tracta d’una venuda de fum o només de petits avenços científics, sinó que ja tenim al mercat productes que converteixen els impulsos de les neurones del nostre cervell en accions. Això sí, no és un acte purament telepàtic, sinó que es necessita d’un casc o d’una mena d’auriculars amb sensors, que vagin captant els impulsos elèctrics del nostre cervell, per convertir-los i enviar-los cap a l’ordinador o la consola.

Encara que aquesta tecnologia s’estigui preparant per a videojocs, també pot tenir interessants usos en la interacció amb ordinadors i telèfons mòbils, es pot aplicar en domòtica o fins i tot en aparells mèdics. I, sobretot, pot suposar un trencament de barreres i un avenç en accessibilitat per a totes aquelles persones amb problemes de mobilitat que no poden utilitzar certs dispositius.

De vegades no sabries explicar ben bé per què tens amor o preferència per una marca. Prefereixes Nutella per davant de Nocilla, Puma per davant de Nike, Volkswagen abans que Nissan… Les persones som així: posem sentiment en les marques i responem amb una fidelitat cap a aquestes que no necessàriament ha de respondre a la racionalitat. Això, en el món del màrqueting, ho anomenen lovemark.

Doncs bé, a Can Antaviana som gent de Wii. Ja ho hem comentat alguna vegada en aquest bloc: sempre que tenim ocasió organitzem torneigs amb aquesta consola de Nintendo i, fins ara, la majoria de nosaltres l’hem preferit per damunt de les demés consoles. Quan va sortir al mercat ens va semblar una meravella que tingués control remot (wiimote) i poder-nos aixecar del sofà i bellugar-nos per jugar, sense cables enmig. Ens passem hores asseguts davant la pantalla i això de bellugar-nos i participar ens semblava molt bona idea. Però l’amor per una marca acaba o es comença a diluir quan arriba una nova revolució. Fins i tot quan la revolució arriba de la mà de Microsoft.