Octa.Beta v.0.3

Sobre la correspondència d’Einstein o les nostres visites al metge

Penseu en els vostres amics a Facebook. Un reduït nombre mostra en el seu perfil una llista extraordinàriament gran d’amics -en el sentit facebookinià de la paraula amic-. En la majoria de casos, són els denominats hubs, persones que són connectors dins de les xarxes socials, justament perquè actuen de nexe entre petites o grans comunitats que inherentment poden existir dins de la gran malla d’Internet. Penseu ara en els llocs web que visiteu més freqüentment. Quins són molt enllaçats, malgrat que ells mateixos, en proporció, enllacen relativament poc. En aquest cas, la ciència de xarxes els classifica com autoritats, nodes que gaudeixen de més enllaços que entren que no pas que surten. Acostumen a ser fonts confiables d’informació i una de les bases fonamentals de discerniment de l’algoritme Pagerank de Google.

La xarxa social de Facebook, la d’enllaços entre planes web, són xarxes d’escala lliure. Uns pocs nodes acumulen la majoria de les connexions. Històricament existia ja una intuïció al respecte, coneguda com el Principi de Pareto, el 20% de les persones es reparteix el 80% dels recursos del planeta.

Durant aquests breus exercicis mentals, hem estat pensant tota la estona en termes bàsicament espaials. Quan pensàvem en el nombre d’amics de cadascuna de les persones, hem estat dibuixant i dibuixant en l’escriptori de la nostra ment, un diagrama amb els seus contactes, i com s’inter-relacionen. El mateix procediment hem seguit per als llocs web, visualitzant i fent ratlles, cap a on van les fletxes dels enllaços que entren i surten.

Bursts, el recent llibre d’Albert-László Barabasi, ens introdueix en la nova perspectiva de pensar sobre les xarxes en la escala temporal, com aniré desgranant en alguns exemples. En el títol d’aquest post, m’he permés la llicència de traduir bursts com explosions. La paraula esclats possiblement seria més adequada, tot i que té una fonètica estranya que fa de mal pronunciar; d’altra banda la paraula explosió posada en un context poc usual, sempre crida la atenció. O no?

El cas és que Barabasi és el fundador més prominent de la nova ciència de xarxes, bastint les matemàtiques que hi ha al darrera de tota mena de xarxes, siguin socials, tecnològiques, del món de la física o de la biologia. Un dels seus estudis més coneguts, molts de vosaltres el recordareu, va ser el que demostrava que cal un nombre molt petit de clics per arribar d’un lloc web a un altre, per més gran que sigui la separació en l’immensitat de l’univers virtual. Era una re-formulació en clau matemàtica de la clàssica idea del món petit, segons la qual només cal sis encaixades de mans perquè una persona qualsevol pugui arribar al president dels Estats Units (1).

Ara Barabasi ens parla d’un nou concepte, els bursts: esclats, esclatades, explosions o rebentades, elegiu el sinònim més apropiat per a cadascuna de les situacions. Aquesta nova noció ens estimula a pensar en el comportament humà en la escala temporal. Què passa si investiguem la correspondència d’algú com Einstein? Descobrirem que la cadència de les respostes no és completament aleatòria (2). Podia estar un temps escrivint pocs correus i de cop contestar-ne un nombre molt elevat. Si ho visualitzem en una gràfica, veurem petites i grans explosions de frenètica activitat, a les quals segueixen períodes d’una relativa tranquil.litat. Ara bé, això es propi només d’algú com el creador de la teoria de la relativitat o bé és un comportament comú? Canvia el patró si parlem de correus tradicionals o electrònics? La majoria de nosaltres actuem d’una manera similar, podem passar un dia o dos sense escriure un correu, i en pocs minuts enviar-ne moltíssims. De vegades deixem alguns correus pendents de contestar, perquè la nostra atenció està concentrada en determinades prioritats o per la raó que sigui. La qüestió és que al cap de la setmana, unes poques hores o minuts acumulen la majoria de missatges que enviem. Si aquests correus conformen una xarxa social, fixeu-vos que hi estem reflexionant en termes temporals i no espaials.

Pensem ara en les visites al metge. Malgrat que se’ns recomani realitzar visites de forma regular, la majoria de la població passem temporades llargues sense anar-hi, fins que de cop i volta ens veiem obligats a realitzar diverses visites seguides. Novament, en una gràfica visualitzarem una petita o gran explosió, perquè unes visites poden portar a unes altres. Segons Barabasi, les seves investigacions sobre historials mèdics demostren que no segueixen una distribució purament atzarosa, sinó que s’assemblen més a la forma com naveguem per la web o gestionem el correu electrònic.

Més exemples… en el proper post.

(1) La hipòtesi de l’existència del món petit per als llocs web o les xarxes socials, amb les seves matitzacions, ha demostrat una solidesa indiscutible.

(2) El que Barabasi intenta demostrar en els comportaments analitzats, és que no segueixen una distribució completament a l’atzar, matemàticament parlant no segueixen una distribució de Poisson. En certs casos descobreix que hi ha un ordre dins d’aquest atzar, explosions que corresponen a una power-law.